Química en la literatura (III): El quadern gris

El tema propuesto para la VII Edición del Carnaval de Humanidades es LIBROS DE CIENCIA. Pero justo una de las metas (¿utópicas?) del Carnaval es abolir la diferencia entre las dos culturas de C.P. Snow, y cuál no sería mi sorpresa al descubrir que Josep Pla fue un posible químico. Aquí os dejo el fragmento (en catalán) de El quadern gris donde nos lo cuenta:

M'hauria agradat més d'estudiar química, i per tal de servir el que jo creia que era la meva vocació vaig matricular-me al preparatori de Ciències. (...) El cert és que en obrir-se el curs vaig trobar-me immergit en una riuada humana de més de tres-cents estudiants, un autèntic cafarnaüm humà compost del millor i el pitjor de cada casa de Catalunya, de Mallorca i de València. (...)
Química General: Davant seu, sobre la taula, hi tenia uns tubs d'assaig, unes provetes, uns alambins. No era pas un home donar a explicar les reaccions químiques amb la pura verbositat. No. Era un experimentador. Utilitzava no solament la pissarra, sobre la qual dibuixava els cossos agafant el guix amb les puntes del dits per no embrutar-se l'americana, sinó que feia demosntracions pràctiques i tangibles. És el que deia ell: la ciència ha deixat d'esser una qüestió de paraules. És una qüestió de fets. Quan el doctor Vila i Vendrell agafava amb dos dits un tub d'assaig, es prodüia en el vast auditori de l'aula grisa, glacial, impregnada de la boira matinal de Barcelona, un silenci profundíssim. Els estudiants podíem a penes dissimular l'entusiasme. Era una curiositat maliciosa que es manifestava passant la llengua sobre els llavis, amb un esclat als ulls irònic i desvergonyit.
En el tub que tenia a la mà, i que contenía un líquid, hi tirava uns pólvors. El líquid era vermell i el pólvors grocs. Desprès, sens dubte per donar una impressió de complexitat experimental, agafava un altre tub que contenía un líquid tèrbol i hi tirava uns pólvors de color rajol. Totes aquestes operacions eren realitzades pel doctor Vila i Vendrell amb una gran calma, amb una parsimònia destinada a donar a entendre, potser, la serenitat augusta de la ciència. Arribava un moment en què amb els dos dits de la má dreta mantenia dos tubs- el del líquid vermell i el dels pólvors grocs- i que amb l'altra mà mantenia els altres dos: el del líquid tèrbol i el dels pólvors de color de rajol. A l'aula s'hauria sentit volar una mosca. Un silenci religiós; mentrestant, la barreja s'anava fent. No tenia pas pressa. Nosaltres, els estudiants. teníem una certa pressa. En el fons del fons sospitàvem que la cosa acabaria malament. El cert és que tot dolia acabar bé. De cop i volta, el tub de color vermell donava un to verd viu, fascinador, impressionant, que el professor mantenia enlaire com si es tractés de l'exteriorització d'un miracle fabulós. Al cap d'un altre moment el líquid tèrbol donava un to morat-un to de permanganat, que no prodüia un efecte tan fulminant com l'anterior, perquè era un to molt connegut. Els nostres ulls se centraven sobre el verd: aquells dos dits de verd del tub passaven a ésser el lloc geomètric de totes les mirades, el punt sobre el qual convergien tots el vectors directes i indirectes de l'aula immensa, grisa, impressionant i sorda. (...)
He dit que m'hauria agradat d'estudiar química. Exactament, la meva curiositat em portava a estudiar química i al mateix temps medicina. (...) Potser l'origen de la curiositat que he sentit per la química i la medicina -i per la ciència positiva en general- prové del respecte que sempre he tingut pel materialisme experimental. (...)
Vaig arribar a la Facultat de Dret per exclusió- després del meu fracàs absolut davant de l'ampliació de Ciències, no pas en tant que ampliació de Ciències, sinó en tant que fenomen de quantitat humana. Vaig arribar-hi sense sentir cap interès específic ni pel Dret ni per les Lleis (...).
El que necessitava era sortir del fatigós i sinistre desordre que imperava en l'ampliació de Ciències, aquell desordre que res no hauria pogut justificar en un ambient de persones civiltzades, ni aquell sabor del pintoresc que a certses personas agrada tant. En aquest sentit la Facultat de Dret em semblà un oasi, una cosa més agradable, menys enervant, pintoresc, és clar, però d'una altra classe. (...)
Sortir de l'ampliació de Ciències i entrar a la de LLetres era passar del caos al país de les hades. (...)
En definitiva, la Universitat era un reflex exacte de la societat del país. No era un organisme de selecció. Hi havia una terregada professoral, corresponent a la terregada general del país - amb l'adevertència que la terregada professoral era pitjor que la del país, perquè era pedantesca i reticent sense existir cap raó que ho justifiqués- Hi havia una mediocritat professoral que corresponia a la mediocritat del país. I finalment existia una petita minoria de professors conscients i responsables del seu ofici, que corresponia a la petita minoria- a la irrisòria minoria que sembla tenir per missió donar el que sap al país.

Aparecen muchos temas interesantes, ¿verdad? La experimentación, la enseñanza, la Universidad. Muchos de los cuales se debaten en #TertuliasCiencia.

Este post participa en la VII Edición del Carnaval de Humanidades, acogido en el blog Afán por saber